Deu reflexions sobre política catalana (10)

Desè article sobre les equivalències entre els deu manaments de la religió cristiana i la situació dels partits catalans -especialment el PSC- respecte al debat identitari i sobiranista català.

Desena directriu: "No cobdiciaràs els bens aliens". Equivalència amb "No voldràs tenir un poder que no et pertoca".

Aquesta reflexió crec que és vàlida per qualsevol partit polític o coalició. Els partits tenen un poder que els hi cedeix la ciutadania. És un poder atorgat per dur a terme el que els partits lliurement han proposat als ciutadans en els seus programes electorals. Quan els partits reben uns vots que els hi donen representació governamental, sigui en l'àmbit que sigui, el seu encàrreg és defensar i fer tot el possible per complir aquest programa. L'obtenció del suport electoral és l'equivalent a la signatura d'un contracte entre ambdues parts.  En general, només hi ha una part que pot incomplir el contracte: Els partits o coalicions. Ja d'entrada, els programes són generalment un conjunt de bones intencions i paraules amb significats positiu. De fet, si comparem els programes de quasi totes les candidatures, veurem que en el noranta per cent del contingut diuen el mateix. Tot i així, sovint ho incompleixen peròsempre es poden referir a cuses alienes que no els han permés complir-ho del tot. És cert que alguna vegada la població incompleix el contracte, qua mitjançant pressions populars, al carrer, amb protestes, vagues, aldarull o altres manifestacions, crea una situació de debilitat institucional que pot portat a unes dimissions o forçament d'eleccions anticipades. Sigui com sigui, els partits haurien de tenir present que el seu poder és un poder cedit, atorgat temporalment. I aquest poder és per exercir unes obligacions.
Em temo que la realita és una altra. Els partits polítics es converteixen, en general, en unes organitzacions que intenten perdurar per si mateixes, i per tant, intenten ser el més forsts possibles, és a dir, tenir el màxim poder.
En el cas del PSC, pel que fa a aquest conjunt de reflexions, i com a persone que ha format part del mateix durant més de trenta anys, crec que no només s'ha donat aquesta realitat, sinò que en els últims temps, s'ha allunyat de la seva obligació programàtica de defensar les llibertats i la solidaritat del poble català, per acabar sent només un apèndix, d'un partit socialista obrer espanyol, que alhora, també ha perdut el seu significat i que s'ha convertit en una estructura de dirigents professionals de la política recolzats en unes estructures governades per "barons" territorials, que cada vegada estant més lluny de la gent que els envolta. Probablement, aquesta sigui una causa fonamental en el declivi d'aquest partit. Ja fa temps que sembla un sarcasme anomenar-lo "socialista obrer".
Pot ser que no tingui ja sentit un partit socialista local; sigui català o espanyol. Però si volen actuar com a tals, cada un hauria de defensar aquests valors en els seus territoris, i no voler tenir un poder que no els hi pèrtoca.

Per tot això, com deia en el primer article, que va donar peu a aquests reflexions, caldria que els electors catalans que han donat suport al PSC,-pels seus programes, principis i trajectòria històrica, on els propis militants i simpatitzants que tants esforços han dedicat durant molts anys a fer del PSC un partit defensor de les llibertats i de la solidaritat del poble català- facin tot el possible per restituir la dignitat i credibilitat del socialisme català.
En el primer article proposava deixar de votar al PSC, fins que canvii de rumb. En aquest curt període de temps entre l'article i aquest final d'any, molts companys han deixat el PSC. Alguns s'han reagrupat en altres moviments i sembla que tendeixen a convergir en un espai representatiu polític comú. Probablement, si això acaba prenent força, el PSC actual, ja no canviarà de rumb sinò que quedarà com la federació catalana del PSOE. En tot cas, les tendències semblen indicar que cada vegada el PSC serà més marginal i que l'electorat català formalitzarà uns nous contractes amb altres representants polítics en l'espai progressista o d'esquerres al nostre país.

Deu reflexions sobre política catalana (9)

Novè article sobre les equivalències entre els deu manaments de la religió cristiana i la situació dels partits catalans respecte al debat identitari i sobiranista català. 

Novena directriu: "No desitjaràs la parella d’un altre" Equivalència amb: "No desitjar estar en el poder del PSOE, traint les obligacions pròpies".

La cúpula del PSC no ha de desitjar tenir poder o representació en el PSOE, traint als seus electors o conciutadans.

És un dilema històric dins del PSC la contraposició entre seguir les directrius de l’executiva federal del PSOE o no seguir-les d’acord amb les necessitats a nivell català.  Fins la sentència del tribunal constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, que anul·lava o modificava bona part dels seus articles i anava en contra del que havia referendat l’electorat català, el PSC ha pogut anar fent equilibris per no decantar-se d’una forma clara per una de les dues opcions. Ja feia temps que el PSC anava perdent suport electoral i molts de nosaltres havíem escoltat opinions de coneguts que ens deien que no votarien al partit socialista mentre depengués de “Madrid”.  Va haver un moment que semblava que aquesta tendència es capgirava en les eleccions que van portar a J.L. Rodríguez Zapatero al govern de l’estat. La llista encapçalada per  Carmen Chacón, va treure un molt bon resultat. L’aparell del PSC i molts dels seus càrrecs i membres locals van pensar que la tendència s’havia trencat i que el PSC a vegades pujaria i a vegades baixaria, però dins d’uns paràmetres estadísticament normals.  Alguns seguíem escrivint que la deriva era constant, i que aquest cas era un miratge. Era evident que hi havia hagut una gran quantitat de vots prestats pel càstig a la política megalomaníaca del govern Aznar, tant a nivell estatal com internacional. Argumentàvem que el PSC havia de posicionar-se clarament com a partit sobiranista català. i acceptàvem que era lícit no fer-ho, però aleshores el millor era treure la C de català i convertir-se en la federació catalana del PSOE.

A la vegada, el PSC té membres en l’executiva federal del PSOE, amb la qual cosa és molt més difícil no seguir les directrius preses a nivell estatal. I aquí rau l’arrel de la situació actual del PSC. Al meu parer, el PSC quedarà com un partit marginal a Catalunya, de forma irremeiable, degut a no haver defensat les demandes de l’electorat socialista català i haver-se plegat al discurs oficial del PSOE. Evidentment la cúpula del PSC compta amb el reconeixement del PSOE, i se’ls aplaudeix en els congressos federals, fins i tot se’ls hi toca alguna fibra emotiva, i poden seguir tenint un lloc en l’executiva federal. El preu a pagar és evident: La marginalitat a Catalunya.

Deu reflexions sobre política catalana (8)

Vuitè article sobre les equivalències entre els deu manaments de la religió cristiana i la situació dels partits polítics catalans respecte al debat identitari i sobiranista català.

"Vuitena directriu: No mentiràs" Equivalència amb "No enganyaràs als teus electors".

El programa del PSC sempre ha esta coherent fins els darrers anys. En aquest últim període, la cúpula dirigent ha anat prenent decisions i resolucions que han enganyat a molts dels que han donat suport electoral a aquest partit.

Encara que les discrepàncies i alternatives per enfocar el futur de Catalunya com a país, venen de més lluny, la meva percepció és que tot pren un altre ritme, molt vertiginós, a partir de la sentència contra l'Estatut del juny del 2010. Molts dels votants del PSC i molts dels seus militants, a partir d'aleshores, esperaven una posició definitiva del PSC en la defensa de l'autogovern de Catalunya, fossin quines fossin les conseqüències a nivell de la seva relació amb el PSOE.
Ja algunes de les primeres manifestacions van fer témer el pitjor. (Zapatero, Chacón etc) Però el que ha representat el posicionament de la Direcció del PSC des d'aleshores, és el que ha portat a una situació incongruent que té el seu reflex en les votacions d'aquests darrers dies dels regidors del PSC en el ajuntaments, respecte al seu posicionament de recolzament de la consulta del 9 de novembre vinent. Tothom podria entendre que hi hagués alguna discrepància puntual, i per tant, alguns vots en sentits contraris o diferents de la majoria dels regidors. El que sembla que ha passat, és que hi ha hagut una veritable dispersió i que s'han donat totes les situacions possibles a l'hora de votar.
Una suposició al respecte és que a nivell local el regidor o càrrec electe està molt més a prop dels electors que no els dirigents de la seu central. Això fa que sigui més difícil posicionar-se en contra del que es pot pressuposar que volen els electors. D'aquí la correlació establerta entre "no mentiràs" i "no enganyaràs als teus electors"

Fa molt temps vaig començar a analitzar, amb la metodologia del Raonament Lògic Creatiu, la situació del PSC i del PSOE, tot i que tinguessin i incrementessin el seu poder de govern en totes les institucions. Alguna d'aquestes anàlisis les vaig lliurar a persones properes als quadres dirigents d'aquests partits.  Ja apuntava que tant PSOE com PSC haurien de canviar i fer una renovació de polítiques i enfocaments respecte a l'estructura de l'estat espanyol com a la defensa d'uns nous valors de l'esquerra de finals del segle XX i dels inicis del XXI.
No haig de tenir més raó que ningú, però del que lamentablement me'n adono és que no van canviar en rés. És més, durant un temps semblava que es mantenien o que d'alguna forma milloraven. Però això ha sigut a curt termini. I crec que el PSOE seguirà en caiguda lliure, mentre que el PSC passarà a ser totalment residual a Catalunya.

M'agradaria equivocar-me però és difícil pensar que quan no satisfàs les necessitats dels teus votants o de les persones que et donen suport, i a més la teva actuació no concorda suficientment amb el que has estat predicant, això no tingui conseqüències molt negatives.

Deu reflexions sobre política catalana (7)

Setè article sobre les equivalències entre els deu manaments de la religió cristiana i la situació dels partits polítics catalans respecte al debat identitari i sobiranista català.

Setena directriu: No robis. Equivalència amb "No pots prendre-li als seus propietaris legítims -els votants del PSC- la seva obra edificada durant generacions".

La història del PSC és la que és. No la que en un moment determinat els seus dirigents vulguin vendre o explicar. Tal com ha quedat escrit i registrat de forma inqüestionable durant tots aquests anys, el PSC ha defensat davant l'estat espanyol posicions a favor de Catalunya que ara nega.
Proposo un enfocament particular sobre aquesta qüestió.

En primer lloc, els votants del PSC han sigut molts i diferents durant tots aquests anys. Ells, en cada moment, han donat legitimitat als representants electes per dur a termini les polítiques i accions que millor hagin cregut per defensar els programes i principis de l'opció socialista a Catalunya. Per tant, fins a quin punt podem dir que ara els dirigents del PSC, no estan sent coherents amb els seus propietaris legítims?
La resposta que trobo en aquest enfocament és la de la enorme pèrdua de suport electoral que ha patit el PSC. Mai s'havia donat una situació com la que ha patit el partit en els darrers anys, on no només ens hem donat de baixa diferents integrants a nivell particular, sinó que s'han donat de baixa grups locals sencers. Els dirigents actuals argumenten que el partit és un col·lectiu democràtic i que si a l'hora del congrés nacional, ells són els escollits, tenen tota la legitimitat per prendre les decisions que creguin més convenients per la seva estratègia política. Però tornem al punt anterior. Quan aquesta manera de fer, té com a conseqüència una pèrdua molt gran de suport ciutadà, quan les veus històriques i també modernes, es manifesten decebudes, disconformes i fins i tot enganyades, amb el nou rumb fixat, es pot defensar aquesta base democràtica?

En segon lloc, després d'haver aconseguit que el propi PSOE, defensés el dret a l'autodeterminació dels pobles d'Espanya, si més no a nivell de declaració formal, ara resulta que només es pot defensar el dret a opinar sobre el seu futur dels catalans, sempre que tinguin el vist i plau dels partits espanyols, entre ells el PSOE, que des de que va arribar a governar pwer primera vegada, ha negat i nega el que va declarar als inicis de la transició. És evident, que les coses canvien, i molts podem entendre aquest canvi del PSOE, però es pot entendre el canvi del propi PSC?

Finalment, unes paraules més sobre aquesta equivalència amb "No robis" que pot semblar massa exagerada. El que vull emfatitzar és que no tot s'hi val. No es pot menystenir tot l'esforç del primers polítics del PSC, dels milions de votants d'aquest partit, que des de quasi quaranta anys han donat suport i sentit a una força d'esquerres -i també nacional catalana- per que lluités per una Catalunya més digna, més solidària i també més lliure.

Deu reflexions sobre política catalana (6)

Sisè article sobre les equivalències entre els deu manaments de la religió cristiana i la situació del PSC o dels partits polítics catalans respecte al debat identitari o sobiranista català.

Sisena directriu: No cometràs adulteri. Equivalència amb: El PSC és el partit dels socialistes de Catalunya. No pot deixar la C per anar-se’n amb la E d’Espanya. Si ho vol fer, ho ha de fer sotmetent a la decisió de tots els seus membres i simpatitzants, el canvi legal del seu nom.

Probablement aquesta falta és la causant de la penitència que està pagant el PSC . És comprensible que un partit que es refunda en la transició espanyola i que una de les parts fundadores sigui la federació catalana del PSOE, tingui una sèrie de lligams i dependències amb el PSOE a nivell estatal.  També és comprensible que com a partit polític, prioritzi les necessitats bàsiques de tots els individus i la redistribució de rendes entre tots ells. Des d'aquesta perspectiva, és coherent que el PSC hagi rebutjat entrar de ple, en el debat sobiranista català.

Ara bé, la manca de creibilitat que ha patit tots aquests anys, també s'explica per aquesta posició respecte a la defensa inequívoca de la nació catalana.

Però el més greu ha esta l'estratègia adoptada en aquests darrers 4 anys. A part de socialista, el PSC  porta la C de Català i ni es tracta de dir que és d'una prioritat més baixa. Al contrari, és de tanta prioritat com la defensa de l'equitat social. L'error d'aquesta estratègia, ha estat prioritzar la E d'Espanya.

Fa molts anys que el PSC està perdent suport electoral i si segueix així, com ja vaig escriure fa molt temps acabarà sent residual a Catalunya. De fet els seus electors seran les persones grans que se senten militants o simpatitzants del PSOE. Aquesta estratègia es basa en suposar que els fills d'aquests electors, seguiran  els mateixos patrons, i el que està passant és que aquests nous votants s'han fet del Barça, van amb la samarreta quatribarrada, i tot i parlar bàsicament en castellà, acaben votant a ERC o la CUP.

Deu reflexions sobre política catalana (5)

Cinquè article sobre les equivalències entre els deu manaments de la religió cristiana i la situació del PSC o dels partits polítics catalans respecte al debat identitari o sobiranista  català.

Cinquena directriu: No matis. Equivalència amb: No destruiràs el somni de la gent que t’ha recolzat i t’ha donat vida amb dedicació i sacrifici.

Molta gent ha sofert privadeses i càstigs per defensar els principis del PSC. No es pot destruir o matar aquest anhel i contribució de tanta gent. Però no només això., la Direcció actual del PSC i els seus portaveus, s’escuden en la legitimitat que tenen al haver aprovat en el darrer consell nacional  unes línies estratègiques per majoria, entre els que tenien dret a vot. Però això no dona legitimitat per canviar els principis fundacionals del col·lectiu.

Molt s’ha parlat de les dues ànimes del PSC o del caràcter aglutinador amb el que es va formar el partit. No hi vull insistir, només em sembla evident que els temps canvien, que la gent també, Les condicions demogràfiques , socials i econòmiques dels ciutadans de Catalunya en aquesta segona dècada del segle XXI, no són equiparables a les dels finals dels 70.

És també lògic anar adaptant-se  a aquests canvis temporals. Tots els col·lectius ho fan. Per tant, les estratègies i les accions tàctiques poden i han de poder-se adaptar en cada moment.

Però una bona estratègia  ha de servir per assolir la meta o objectiu principal d’un col·lectiu. La meta no canvia amb el temps. Si ho fa, generalment és amb petites modificacions.

D’aquí l’equivalència descrita a l’inici. El PSC  va declarar com un dels principis fundacionals, el dret a l’autodeterminació del poble català. Fins i tot, va haver sintonia amb el PSOE, i en les hemeroteques, es poden trobar declaracions de gent amb edats diferents com Felipe González, o Carme Chacón, defensant el dret d’autodeterminació. Probablement quan ho van fer, van ser declaracions tàctiques. Però les declaracions hi són.

No es pot canviar uns principis fundacionals per meres qüestions tàctiques. Molta gent va patir o arriscar del tot  la seva vida  per avançar en el socialisme d’una Catalunya no subordinada a interessos d’altres nacions. No es pot trair els somnis i anhels dels que ens han precedit, emparant-se en unes decisions d’un consell nacional com ha estat el cas.

Deu reflexions sobre política catalana (4)

 Quart article sobre les equivalències entre els deu manaments de la religió cristiana i la situació del PSC, o dels partits polítics catalans, respecte al debat identitari i sobiranista català.

Quarta directriu: Honraràs als teus pares. Equivalència amb “Tindràs en compte el llegat dels teus pares fundadors”.

La gent que conforma “l’aparell del PSC”, sigui nouvinguda o no, ha de respectar els principis fundacionals del PSC, i el llegat i els sacrificis de tots els seus antecessors, en la defensa de les llibertats i identitat nacional catalanes.

No tot val en el discurs polític. És evident que tots els polítics tenen dret a defensar en qualsevol moment les seves tesis i propostes. Però no es pot traïr la coherència en els principis, ni apartar l’ètica de les seves declaracions i principis.

La setmana passada estava reunit amb un grup de gent en les que quasi tots eren exmilitants o encara membres actius del PSC. En un moment donat, una persona va dir, que semblava que estiguéssim en una reunió d’alcohòlics anònims. Tots recordant el temps que s’havien partit la cara pel PSC, però alhora manifestant una amargor profunda per la deriva del PSC actual, i conant-se ànims els uns als altres. I aleshores vaig recordar les recents declaracions d’un portaveu del PSC, dient que no hi ha crisi. Que en tot cas, hi ha un grup de vells militants, que no accepta el parer de la majoria, i que senzillament es resisteixen a deixar pas als nous líders.

Aquesta sí és una prova de la infracció del quart manament. Tant, els que ja no hi són, com els que encara volen col·laborar, sense aspirar a liderar el partit, i que són la gran majoria, es mereixen un respecte, que incomprensiblement, sembla estar lluny de les ments de la majoria dels actuals dirigents.

Pensava fer una proposta a la poca gent que llegeixi aquestes reflexions, més endavant. Però vista la poca ètica de l’aparell actual, ja l’avanço en aquest comentari.

Proposo que tots els votants socialistes, militants o membres del partit o simplement votants potencials, deixin de votar en les properes eleccions (europees, municipals i generals) al PSC. Serà l’única manera que es produeixi yna veritable regeneració democràtica i ètica, i s’obrirà una possible nova etapa per l’esquerra socialista a Catalunya.

Amb molta tristesa, us proposo que reflexioneu sobre la situació actual, i si valoreu el treball fet per la gent socialista a Catalunya, en els darrers quaranta anys, no voteu al PSC fins que hi hagi hagut una renovació real de persones, tàctiques a curt termini, i abandonament de la supeditació servil als interessos d’un PSOE, que alhora també ha abjurat de les seves declaracions programàtiques de fa quaranta anys, quan defensava el dret a la autodeterminació dels pobles d’Espanya.

Deu reflexions sobre política catalana (3)

Tercer article sobre les equivalències entre els deu manaments de la religió cristiana i la situació PSC o dels partits polítics catalans respecte al debat identitari i sobiranista català.

Tercera directriu. Santificaràs les festes. Equivalència amb No actuaràs en contra de Catalunya en els dies solemnes de presa de decisions.

 

És perfectament entenible que, dins de les estratègies i tàctiques que es produeixen en la confrontació política entre partits, uns busquin les contradiccions o punts febles en les argumentacions dels altres. Per això, quan el PSC demana al partit del govern que s'enfoqui en les necessitats de les persones o en el que és important per elles, (per cert, quan la situació govern - oposició era a la inversa, també l'oposició demanava el mateix) és del tot lícit i comprensible. Fins i tot, podríem dir que també exigible.

 

Però en aquesta reflexió ens referim a que això no té explicació, atenent a la història, trajectòria, declaracions programàtiques i compromisos electorals, quan en dates carregades de simbolisme, (com són les sessions del Parlament on s'han debatut i posat a votació, els anhels i desitjos de ls ciutadans de Catalunya -en la seva gran majoria- partidaris de poder exercir el seu dret a decidir), quin estatus volen pel seu país, el PSC, s'hagi posicionat  en contra d'aquest desig escrupulosament democràtic, apel·lant a que és necessari acordar-ho amb el govern de l'Estat Espanyol.

 

Tots els que hem estat en el PSC o ens hem sentit propers als principis progressistes que aquest partit sempre ha defensat, i que alhora hem cregut que Catalunya és més que una regió o comunitat autònoma d'Espanya, no entenem la posició actual oficial del PSC. No l'entenem  si creiem que el PSC vol defensar el socialisme a Catalunya. Ara bé, si que s'enten, si considerem que la Direcció del PSC i la seva política oficial està orientada a la defensa del socialisme "nominal" en tot l'Estat espanyol.  Però en aquest cas el que hauria de fer el PSC, és trure la lletra C de les seves sigles i anunciar sense cap tipus de recança, que el que és i representa, és el PSOE, en el nostre país.

En tot cas, el que és evident, és que s'ha infringit la tercera directriu de forma flagrant en els darrers mesos, i no només una sola vegada. Això té conseqüències. Les més visibles, les manifestacions dels sectors crítics existents en el PSC, resaltant l'incompliment de la Direcció dels compromisos  adquirits amb els electors.

El que serà interessant analitzar és la resposta dels ciutadans a aquest canvi de rumb de la Direcció del PSC. Si aconsegueix mantenir uns quinze diputats a més, això probablement voldrà dir, que la part de l'electorat no identificat amb Catalunya com a nació o país amb identitat pròpia, és encara important i l'aposta del PSOE i del PSC oficial pot tenir a molt llarg termini èxit electoral. Probablement, tot el que sigui estar per sota, vindrà a indicar una caiguda sostinguda i potser a la llarga beneficiosa pel socialisme a Catalunya.

Deu reflexions sobre política catalana (2)

Segon article sobre les equivalències entre els deu manaments de la religió cristiana i la situació dels partits polítics catalans respecte al debat identitari i sobiranista català.

Segona directriu. No juris en fals en nom meu. Equivalència amb No pots fer les coses del teu interès apel·lant a l’interès de Catalunya.

Veiem l’incompliment flagrant de la Direcció actual del PSC-PSOE respecte a aquesta directriu. Els seus portaveus no deixen de repetir que no poden recolzar el desig majoritari del poble català, expressat democràticament, per que no seria bo per al mateix poble. Constantment alerten que la consulta produiria divisió, que no és el que importa als ciutadans i que és una deriva o dèria del govern actual. Fins aquí, diuen el mateix, amb paraules més o menys diferents, que els partits no catalanistes com el PP o CpC. Però per justificar la seva posició defensen una consulta pactada i acordada amb el govern espanyol. Com que tots els partits espanyols, els únics que poden formar govern a l’estat, declaren solemnement que mai s’avindran a pactar o acordar rés relatiu a una consulta d’aquest tipus, -fins i tot es neguen a parlar-ne- el tipus de consulta que proposa el PSC-PSOE és inviable i alhora li serveix de justificació per rebutjar la posició de la majoria de la ciutadania de Catalunya.

Tot això porta a que el PSC oficial s’atorga la defensa de l’interès de Catalunya, donant per fet, que ells estan en possessió de la veritat, quan el que en realitat estan fent és impedir el pronunciament democràtic dels ciutadans. Amb aquesta posició defensen els interessos propis en l’acció política a nivell estatal, d’acord amb els seus lligams amb el PSOE.

La perplexitat es fa més gran a mida que el PSC-PSOE s’ha de pronunciar en alguna votació institucional. Ahir mateix, en una votació al Congrés dels Diputats, el PSC-PSOE s’absté en una moció igual en la que fa un any va votar a favor que es produís una consulta pactada i legal. La raó, que a més titllen de coherent és que el govern català no ha fet res de nou respecte a aquest tema.

El PSC no és l’únic que prioritza els seus interessos particulars. Lamentablement totes les Direccions dels partits o coalicions argumenten les seves decisions polítiques en funció de la seva defensa dels interessos dels ciutadans de Catalunya. El que passa, a diferència del PSC-PSOE, és que respecte a la qüestió de la sobirania o identitat nacional catalana, els pronunciaments o discursos han sigut constants en una mateixa línia argumentativa. En el cas del PSC-PSOE, les declaracions actuals entren en contradicció amb els seus estatuts fundacionals, amb les ponències congressuals anteriors i amb declaracions individuals de representants institucionals fetes respecte a aquesta qüestió.

I què dir d’altres partits o coalicions? Clama al cel la posició del PP i CpC. Evidentment no són partits catalanistes Són partits espanyolistes que es presenten a les eleccions del Parlament Català, però tenint molt clar, que Catalunya és una regió espanyola o una comunitat autònoma. No se’ls hi pot negar coherència en aquest aspecte. El que sí fan és incomplir la segona directriu d’una altra manera. Atorgar-se el saber del que convé als ciutadans de Catalunya, quan la seva representació és minoritària és sorprenent per no dir una altra cosa. És un altre exemple d’utilitzar en fals el nom de Catalunya, per defensar les seves posicions o interessos particulars. aquests poden ser legítims, però la utilització de Catalunya que fan és també d’una incoherència flagrant.

En un altre ordre, també tenim els altres partits catalanistes. En el cas de CiU i ERC, un està en el govern i l’altre des de l’oposició li dona suport parlamentari. No hi ha incompliment respecte al que han manifestat fins ara. Se’ls hi pot dir que utilitzen el nom de Catalunya dient que defensen els seus interessos i comprovar que les polítiques i accions que estableixen poden ser contraproduents pel benestar dels ciutadans. Tanmateix, això pot ser valorat i sancionat pels electors cada vegada que hi ha eleccions.

En el cas d’ICV, el posicionament respecte al dret a decidir, ha estat constant, igual que en els casos de CiU i ERC. En el cas de l’acció política és on també es poden donar algunes contradiccions. Però com en tots els casos, aquestes accions i posicionaments estan sotmesos a l’acceptació democràtica per part de la ciutadania catalana, en els processos electorals.

En resum, li toca a la societat catalana, avaluar el que diuen i fan els nostres representants polítics i també és responsabilitat de tots nosaltres dedicar uns moments a valorar fins a quin punt, els partits i coalicions utilitzen el nom de Catalunya (ja hem dit, que el nom conceptualment vol dir la societat catalana)  per demanar-nos el suport, i alhora ser coherents i actuar prioritzant els interessos globals, o bé després el que fan és prioritzar els seus interessos que, encara que legítims, són particulars.

 

Deu reflexions sobre política catalana (1)

El passat 15 de gener, vaig publicar un petit article sobre les equivalències dels 10 Manaments del Cristianisme, amb les directrius que haurien d'observar els partits o coalicions polítiques, que es consideren catalans, respecte a Catalunya. Animat per alguns amics i amigues, ampliaré cada una de les equivalències, fent un article mensual, dels que aquest és el primer.

Primera directriu: Prioritzaràs l'interès de Catalunya per sobre d'altres interessos. (Equivalència amb Estimaràs Déu per sobre de totes les coses)

Què vol dir Catalunya en aquest context? No vol dir un territori situat a la península ibèrica, ni tampoc una nació amb una història i un projecte de futur. Vol dir el col·lectiu de gent que viu i que vol viure millor en aquest territori, preservant els seus senyals d'identitat.

Per tant, els polítics que volen treballar per aquesta Catalunya -i es presenten a les eleccions al Parlament- han de prioritzar els interessos d'aquesta gent per sobre dels interessos d'altres col·lectius. I quan diem que s'han de prioritzar, volem dir precisament això: Fer-los prioritaris. En cap cas, vol dir anar en contra d'altres interessos. El que pot passar, i generalment passa, és que hi hagi un conflicte entre els interessos d'uns i altres. Quan aquest sigui el cas, més val que totes les parts trobin un objectiu comú. Si no és així, el conflicte es cronificarà i es farà irresoluble. (De fet, per la majoria, el conflicte de Catalunya vs Espanya és crònic i porta més de 300 anys sense resoldre) Quan les parts en conflicte tenen un objectiu comú, poden debatre, poden parlar de les diferents percepcions que tenen i finalment trobar una manera d'arribar a l'objectiu comú. En cas contrari, la seva relació no té futur.

Tot tipus de projecte té una meta o objectiu final, tant és que sigui individual o col·lectiu. El projecte comú de Catalunya és organitzar-se autònomament per construir les estructures socials i crear les condicions cíviques que permetin a la gran majoria viure cada vegada millor. Sembla clar que aquest tipus de meta o projecte pot ser comú a quasi totes les comunitats històriques actuals. I també sembla evident que aquestes estructures i condicions estan relacionades fortament amb la cultura i trets diferencials de cada comunitat.

En aquesta primera directriu, hem de respectar cada una d'aquestes cultures i intentar tot tipus de col·laboracions amb totes elles perquè tothom pugui viure millor. No tindria sentit pensar que els catalans podríem viure millor i que la resta del món seguis patint conflictes o dificultats, i que això no ens afectés, com si estiguéssim aïllats i sense cap relació amb les altres comunitats. El que no hem de fer és supeditar els nostres interessos als dels altres, per més imponents que ens puguin semblar. Evidentment, Catalunya té més lligams culturals amb Espanya que amb Dinamarca (per exemple). No debades, hi ha una història comuna i una interrelació familiar molt forta degut a grans transvasaments generacionals i descendència comuna entre ambdues poblacions. Tot i així, els polítics catalans en particular, i els catalans en general, si volen ser coherents i assolir la seva meta, han de partir d'un principi: Prioritzar els seus interessos i establir relacions estatals (federalisme, confederalisme, associacions especials) amb qui considerin, sempre que ho facin des de la llibertat com a poble. No podem parlar d'associar-nos amb un altre país si no som lliures.

Quan veiem les posicions dels diversos col·lectius o partits polítics respecte a aquesta primera directriu, ens trobem, com és esperable, amb tot un ventall d'opcions.

Hi ha partits que la incompleixen totalment. Tenen un suport popular estable, i són legítims democràticament. (PP, PSOE, CpC) Neguen que Catalunya sigui un col·lectiu amb identitat nacional pròpia. Per a ells, la identitat és Espanya i, per tant, els interessos de Catalunya són els d'Espanya, o en tot cas, han d'estar supeditats als d'aquesta. És una opció legítima però contradictòria amb les dades i documents oficials guardats i preservats al llarg dels segles.
Altres partits (PSC, ICV, CiU) han defensat la identitat pròpia de Catalunya, i fins fa poc, han intentat assolir una estructura "federalitzant" amb Espanya. Opció també legítima, els ha anat fent modificar la seva posició, al adonar-se que aquest intent tenia una base poc sòlida: la veritable federació només pot tenir èxit, quan es fà a partir d'urna independència real de totes les parts. Així, CiU, sobretot CDC, ha anat virant cap a posicions independentistes. El PSC, degut a la seva associació amb el PSOE, ha virat en sentit contrari, cap un "unionisme federalista". ICV intenta mantenir-se defensant el dret a decidir i aplaçant la seva posició respecte a una Catalunya independent. Finalment, ERC i CUP s'han mantingut en la seva posició de sempre, explicitant la seva defensa de la independència de Catalunya. Aquesta posició, tant legítima com les altres, és la que està recollint més suport electoral actualment, per part de la població catalana que sí té interioritzat aquest sentiment identitari.

Tanmateix, pel que fa a la primera directriu, serà la ciutadania en el seu conjunt, la que avaluarà i passarà comptes a tots els col·lectius polítics que diuen voler-la representar i vetllar pels seus anhels i desitjos. En funció dels seus comportaments, tindran els seus premis o hauran de pagar el preu per no haver actuat prioritzant l'interès del poble, tal com expressa aquest primer manament.

Els 10 manaments pel PSC

Deu raons per que els propis votants del PSC deixin de votar-lo a partir d’ara.

El cristianisme, té el decàleg que li dona les directrius de comportament ètic i religiós. Qui ho incompleix està en falsi ha de restituir la seva honestedat. Fent un paral·lelisme entre el decàleg cristià  i el comportament d’una elit directiva del PSC en un moment crucial per Catalunya, es fan les analogies pertinents per que els ciutadans que en un moment o altre hagin donat suport al PSC, considerin si cal donar-li un avís perquè recondueixi el seu comportament ètic cap al país i la seva gent.

Primer manament: Estimaràs Déu sobre totes les coses. Equivalència: Prioritzaràs l’interès de Catalunya per sobre dels altres interessos.

Sembla clar que el PSC està prioritzant l’interès de la seva unió amb el PSOE, posant els interessos d’aquest respecte a l’estat espanyol per sobre dels interessos del propi PSC respecte a Catalunya.

Segon manament: No juris en fals en nom meu. Equivalència; No pots fer les coses del teu interès, apel·lant a l’interès de Catalunya.

No pot dir-se que es deixa de recolzar el desig democràtic del poble català, precisament perquè no seria bo pel mateix poble.

Tercer manament: Santificaràs les festes. Equivalència: No actuaràs en contra de Catalunya en els dies solemnes de presa de decisions.

Encara que en dies de treball o campanyes es pugui dissentir del desig majoritari de la població, el PSC no pot en dates rellevants quedar al marge del desig democràtic i majoritari de la població catalana.

Quart manament: Honraràs als teus pares. Equivalència: Tindrà en compte el llegat dels teus pares fundadors.

La gent que conforma “l’aparell del partit” sigui nouvinguda o no, ha de respectar els principis fundacionals del PSC i el llegat i els sacrifici de tots els seus antecessors en la defensa de les llibertats i identitat nacional catalanes.

Cinquè manament: No matis. Equivalència: No destruiràs el somni de la gent que t’ha recolzat i t’ha donat vida amb dedicació i sacrifici.

Molta gent ha sofert privadeses i càstigs per defensar els principis del PSC. No es pot destruir o matar aquest anhel i contribució de tanta gent.

Sisè manament: No cometràs adulteri. Equivalència: El PSC és el partit dels socialistes de Catalunya

 No pot deixar la C per anar-se’n amb la E d’Espanya. Si ho vol fer, ho ha de fer sotmetent a la decisió de tots els seus membres i simpatitzants, el canvi legal del seu nom.

Setè manament: No robis. Equivalència. No pots prendre-li als seus propietaris legítims -els votants del PSC- la seva obra edificada durant generacions.

La història del PSC és la que és i tal com queda escrit i registrat de forma inqüestionable, el PSC ha defensat davant l’estat espanyol, posicions a favor de Catalunya que ara el PSC nega.

Vuitè manament: No mentiràs. Equivalència: No enganyaràs als teus electors.

El programa del PSC sempre ha estat coherent fins aquests temps. En els darrers anys, basant-se en reunions de la cúpula dirigent, s’han pres resolucions que enganyen  als que han donat suport electoral al PSC. 

Novè manament: No desitjarà la parella d’un altre. Equivalència: No desitjar estar en el poder del PSOE, traint les obligacions pròpies.

La cúpula del PSC no ha de desitjar tenir poder o representació en el PSOE, traint als seus electors o conciutadans.

Desè manament: No cobdiciaràs els bens aliens. Equivalència: No voler tenir poder que no pertoca.

El PSC no ha de voler defensar valors que poden ser llaminers però que no són seus.

Per tot això, caldria que els electors catalans que han donat suport al PSC, pels seus programes, principis i trajectòria històrica, els propis militants i simpatitzants, que tants esforços han dedicat durant molts anys a fer del PSC un partit defensor de les llibertats i la solidaritat del poble català, facin tot el possible per restituir la dignitat i credibilitat del socialisme català. La manera més fàcil i efectiva és fer campanya per no votar el PSC mentre mantingui aquest rumb.