Deu reflexions sobre política catalana (9)

Novè article sobre les equivalències entre els deu manaments de la religió cristiana i la situació dels partits catalans respecte al debat identitari i sobiranista català. 

Novena directriu: "No desitjaràs la parella d’un altre" Equivalència amb: "No desitjar estar en el poder del PSOE, traint les obligacions pròpies".

La cúpula del PSC no ha de desitjar tenir poder o representació en el PSOE, traint als seus electors o conciutadans.

És un dilema històric dins del PSC la contraposició entre seguir les directrius de l’executiva federal del PSOE o no seguir-les d’acord amb les necessitats a nivell català.  Fins la sentència del tribunal constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, que anul·lava o modificava bona part dels seus articles i anava en contra del que havia referendat l’electorat català, el PSC ha pogut anar fent equilibris per no decantar-se d’una forma clara per una de les dues opcions. Ja feia temps que el PSC anava perdent suport electoral i molts de nosaltres havíem escoltat opinions de coneguts que ens deien que no votarien al partit socialista mentre depengués de “Madrid”.  Va haver un moment que semblava que aquesta tendència es capgirava en les eleccions que van portar a J.L. Rodríguez Zapatero al govern de l’estat. La llista encapçalada per  Carmen Chacón, va treure un molt bon resultat. L’aparell del PSC i molts dels seus càrrecs i membres locals van pensar que la tendència s’havia trencat i que el PSC a vegades pujaria i a vegades baixaria, però dins d’uns paràmetres estadísticament normals.  Alguns seguíem escrivint que la deriva era constant, i que aquest cas era un miratge. Era evident que hi havia hagut una gran quantitat de vots prestats pel càstig a la política megalomaníaca del govern Aznar, tant a nivell estatal com internacional. Argumentàvem que el PSC havia de posicionar-se clarament com a partit sobiranista català. i acceptàvem que era lícit no fer-ho, però aleshores el millor era treure la C de català i convertir-se en la federació catalana del PSOE.

A la vegada, el PSC té membres en l’executiva federal del PSOE, amb la qual cosa és molt més difícil no seguir les directrius preses a nivell estatal. I aquí rau l’arrel de la situació actual del PSC. Al meu parer, el PSC quedarà com un partit marginal a Catalunya, de forma irremeiable, degut a no haver defensat les demandes de l’electorat socialista català i haver-se plegat al discurs oficial del PSOE. Evidentment la cúpula del PSC compta amb el reconeixement del PSOE, i se’ls aplaudeix en els congressos federals, fins i tot se’ls hi toca alguna fibra emotiva, i poden seguir tenint un lloc en l’executiva federal. El preu a pagar és evident: La marginalitat a Catalunya.