 |
| Creativitat |
diumenge, 27 de maig del 2018
dimarts, 19 de setembre del 2017
dimecres, 31 de desembre del 2014
Deu reflexions sobre política catalana (10)
Desè article sobre les equivalències entre els deu manaments de la religió cristiana i la situació dels partits catalans -especialment el PSC- respecte al debat identitari i sobiranista català.
Desena directriu: "No cobdiciaràs els bens aliens". Equivalència amb "No voldràs tenir un poder que no et pertoca".
Aquesta reflexió crec que és vàlida per qualsevol partit polític o coalició. Els partits tenen un poder que els hi cedeix la ciutadania. És un poder atorgat per dur a terme el que els partits lliurement han proposat als ciutadans en els seus programes electorals. Quan els partits reben uns vots que els hi donen representació governamental, sigui en l'àmbit que sigui, el seu encàrreg és defensar i fer tot el possible per complir aquest programa. L'obtenció del suport electoral és l'equivalent a la signatura d'un contracte entre ambdues parts. En general, només hi ha una part que pot incomplir el contracte: Els partits o coalicions. Ja d'entrada, els programes són generalment un conjunt de bones intencions i paraules amb significats positiu. De fet, si comparem els programes de quasi totes les candidatures, veurem que en el noranta per cent del contingut diuen el mateix. Tot i així, sovint ho incompleixen peròsempre es poden referir a cuses alienes que no els han permés complir-ho del tot. És cert que alguna vegada la població incompleix el contracte, qua mitjançant pressions populars, al carrer, amb protestes, vagues, aldarull o altres manifestacions, crea una situació de debilitat institucional que pot portat a unes dimissions o forçament d'eleccions anticipades. Sigui com sigui, els partits haurien de tenir present que el seu poder és un poder cedit, atorgat temporalment. I aquest poder és per exercir unes obligacions.
Em temo que la realita és una altra. Els partits polítics es converteixen, en general, en unes organitzacions que intenten perdurar per si mateixes, i per tant, intenten ser el més forsts possibles, és a dir, tenir el màxim poder.
En el cas del PSC, pel que fa a aquest conjunt de reflexions, i com a persone que ha format part del mateix durant més de trenta anys, crec que no només s'ha donat aquesta realitat, sinò que en els últims temps, s'ha allunyat de la seva obligació programàtica de defensar les llibertats i la solidaritat del poble català, per acabar sent només un apèndix, d'un partit socialista obrer espanyol, que alhora, també ha perdut el seu significat i que s'ha convertit en una estructura de dirigents professionals de la política recolzats en unes estructures governades per "barons" territorials, que cada vegada estant més lluny de la gent que els envolta. Probablement, aquesta sigui una causa fonamental en el declivi d'aquest partit. Ja fa temps que sembla un sarcasme anomenar-lo "socialista obrer".
Pot ser que no tingui ja sentit un partit socialista local; sigui català o espanyol. Però si volen actuar com a tals, cada un hauria de defensar aquests valors en els seus territoris, i no voler tenir un poder que no els hi pèrtoca.
Per tot això, com deia en el primer article, que va donar peu a aquests reflexions, caldria que els electors catalans que han donat suport al PSC,-pels seus programes, principis i trajectòria històrica, on els propis militants i simpatitzants que tants esforços han dedicat durant molts anys a fer del PSC un partit defensor de les llibertats i de la solidaritat del poble català- facin tot el possible per restituir la dignitat i credibilitat del socialisme català.
En el primer article proposava deixar de votar al PSC, fins que canvii de rumb. En aquest curt període de temps entre l'article i aquest final d'any, molts companys han deixat el PSC. Alguns s'han reagrupat en altres moviments i sembla que tendeixen a convergir en un espai representatiu polític comú. Probablement, si això acaba prenent força, el PSC actual, ja no canviarà de rumb sinò que quedarà com la federació catalana del PSOE. En tot cas, les tendències semblen indicar que cada vegada el PSC serà més marginal i que l'electorat català formalitzarà uns nous contractes amb altres representants polítics en l'espai progressista o d'esquerres al nostre país.
Desena directriu: "No cobdiciaràs els bens aliens". Equivalència amb "No voldràs tenir un poder que no et pertoca".
Aquesta reflexió crec que és vàlida per qualsevol partit polític o coalició. Els partits tenen un poder que els hi cedeix la ciutadania. És un poder atorgat per dur a terme el que els partits lliurement han proposat als ciutadans en els seus programes electorals. Quan els partits reben uns vots que els hi donen representació governamental, sigui en l'àmbit que sigui, el seu encàrreg és defensar i fer tot el possible per complir aquest programa. L'obtenció del suport electoral és l'equivalent a la signatura d'un contracte entre ambdues parts. En general, només hi ha una part que pot incomplir el contracte: Els partits o coalicions. Ja d'entrada, els programes són generalment un conjunt de bones intencions i paraules amb significats positiu. De fet, si comparem els programes de quasi totes les candidatures, veurem que en el noranta per cent del contingut diuen el mateix. Tot i així, sovint ho incompleixen peròsempre es poden referir a cuses alienes que no els han permés complir-ho del tot. És cert que alguna vegada la població incompleix el contracte, qua mitjançant pressions populars, al carrer, amb protestes, vagues, aldarull o altres manifestacions, crea una situació de debilitat institucional que pot portat a unes dimissions o forçament d'eleccions anticipades. Sigui com sigui, els partits haurien de tenir present que el seu poder és un poder cedit, atorgat temporalment. I aquest poder és per exercir unes obligacions.
Em temo que la realita és una altra. Els partits polítics es converteixen, en general, en unes organitzacions que intenten perdurar per si mateixes, i per tant, intenten ser el més forsts possibles, és a dir, tenir el màxim poder.
En el cas del PSC, pel que fa a aquest conjunt de reflexions, i com a persone que ha format part del mateix durant més de trenta anys, crec que no només s'ha donat aquesta realitat, sinò que en els últims temps, s'ha allunyat de la seva obligació programàtica de defensar les llibertats i la solidaritat del poble català, per acabar sent només un apèndix, d'un partit socialista obrer espanyol, que alhora, també ha perdut el seu significat i que s'ha convertit en una estructura de dirigents professionals de la política recolzats en unes estructures governades per "barons" territorials, que cada vegada estant més lluny de la gent que els envolta. Probablement, aquesta sigui una causa fonamental en el declivi d'aquest partit. Ja fa temps que sembla un sarcasme anomenar-lo "socialista obrer".
Pot ser que no tingui ja sentit un partit socialista local; sigui català o espanyol. Però si volen actuar com a tals, cada un hauria de defensar aquests valors en els seus territoris, i no voler tenir un poder que no els hi pèrtoca.
Per tot això, com deia en el primer article, que va donar peu a aquests reflexions, caldria que els electors catalans que han donat suport al PSC,-pels seus programes, principis i trajectòria històrica, on els propis militants i simpatitzants que tants esforços han dedicat durant molts anys a fer del PSC un partit defensor de les llibertats i de la solidaritat del poble català- facin tot el possible per restituir la dignitat i credibilitat del socialisme català.
En el primer article proposava deixar de votar al PSC, fins que canvii de rumb. En aquest curt període de temps entre l'article i aquest final d'any, molts companys han deixat el PSC. Alguns s'han reagrupat en altres moviments i sembla que tendeixen a convergir en un espai representatiu polític comú. Probablement, si això acaba prenent força, el PSC actual, ja no canviarà de rumb sinò que quedarà com la federació catalana del PSOE. En tot cas, les tendències semblen indicar que cada vegada el PSC serà més marginal i que l'electorat català formalitzarà uns nous contractes amb altres representants polítics en l'espai progressista o d'esquerres al nostre país.
dilluns, 15 de desembre del 2014
Deu reflexions sobre política catalana (9)
Novè article sobre les equivalències entre els deu manaments de la religió cristiana i la situació dels partits catalans respecte al debat identitari i sobiranista català.
Novena directriu: "No desitjaràs la parella d’un altre" Equivalència amb: "No desitjar estar en el poder del PSOE, traint les obligacions pròpies".
Novena directriu: "No desitjaràs la parella d’un altre" Equivalència amb: "No desitjar estar en el poder del PSOE, traint les obligacions pròpies".
La cúpula del PSC no ha de desitjar tenir poder o representació en el PSOE, traint als seus electors o conciutadans.
És un dilema històric dins del PSC la contraposició entre
seguir les directrius de l’executiva federal del PSOE o no seguir-les d’acord
amb les necessitats a nivell català.
Fins la sentència del tribunal constitucional sobre l’Estatut de Catalunya,
que anul·lava o modificava bona part dels seus articles i anava en contra del
que havia referendat l’electorat català, el PSC ha pogut anar fent equilibris
per no decantar-se d’una forma clara per una de les dues opcions. Ja feia temps
que el PSC anava perdent suport electoral i molts de nosaltres havíem escoltat
opinions de coneguts que ens deien que no votarien al partit socialista mentre
depengués de “Madrid”. Va haver un
moment que semblava que aquesta tendència es capgirava en les eleccions que van
portar a J.L. Rodríguez Zapatero al govern de l’estat. La llista encapçalada
per Carmen Chacón, va treure un molt bon
resultat. L’aparell del PSC i molts dels seus càrrecs i membres locals van
pensar que la tendència s’havia trencat i que el PSC a vegades pujaria i a
vegades baixaria, però dins d’uns paràmetres estadísticament normals. Alguns seguíem escrivint que la deriva era
constant, i que aquest cas era un miratge. Era evident que hi havia hagut una
gran quantitat de vots prestats pel càstig a la política megalomaníaca del
govern Aznar, tant a nivell estatal com internacional. Argumentàvem que el PSC
havia de posicionar-se clarament com a partit sobiranista català. i acceptàvem
que era lícit no fer-ho, però aleshores el millor era treure la C de català i
convertir-se en la federació catalana del PSOE.
A la vegada, el PSC té membres en l’executiva federal del
PSOE, amb la qual cosa és molt més difícil no seguir les directrius preses a
nivell estatal. I aquí rau l’arrel de la situació actual del PSC. Al meu parer,
el PSC quedarà com un partit marginal a Catalunya, de forma irremeiable, degut
a no haver defensat les demandes de l’electorat socialista català i haver-se
plegat al discurs oficial del PSOE. Evidentment la cúpula del PSC compta amb el
reconeixement del PSOE, i se’ls aplaudeix en els congressos federals, fins i
tot se’ls hi toca alguna fibra emotiva, i poden seguir tenint un lloc en
l’executiva federal. El preu a pagar és evident: La marginalitat a Catalunya.
dimarts, 30 de setembre del 2014
Deu reflexions sobre política catalana (8)
Vuitè article sobre les equivalències entre els deu manaments de la religió cristiana i la situació dels partits polítics catalans respecte al debat identitari i sobiranista català.
"Vuitena directriu: No mentiràs" Equivalència amb "No enganyaràs als teus electors".
El programa del PSC sempre ha esta coherent fins els darrers anys. En aquest últim període, la cúpula dirigent ha anat prenent decisions i resolucions que han enganyat a molts dels que han donat suport electoral a aquest partit.
Encara que les discrepàncies i alternatives per enfocar el futur de Catalunya com a país, venen de més lluny, la meva percepció és que tot pren un altre ritme, molt vertiginós, a partir de la sentència contra l'Estatut del juny del 2010. Molts dels votants del PSC i molts dels seus militants, a partir d'aleshores, esperaven una posició definitiva del PSC en la defensa de l'autogovern de Catalunya, fossin quines fossin les conseqüències a nivell de la seva relació amb el PSOE.
Ja algunes de les primeres manifestacions van fer témer el pitjor. (Zapatero, Chacón etc) Però el que ha representat el posicionament de la Direcció del PSC des d'aleshores, és el que ha portat a una situació incongruent que té el seu reflex en les votacions d'aquests darrers dies dels regidors del PSC en el ajuntaments, respecte al seu posicionament de recolzament de la consulta del 9 de novembre vinent. Tothom podria entendre que hi hagués alguna discrepància puntual, i per tant, alguns vots en sentits contraris o diferents de la majoria dels regidors. El que sembla que ha passat, és que hi ha hagut una veritable dispersió i que s'han donat totes les situacions possibles a l'hora de votar.
Una suposició al respecte és que a nivell local el regidor o càrrec electe està molt més a prop dels electors que no els dirigents de la seu central. Això fa que sigui més difícil posicionar-se en contra del que es pot pressuposar que volen els electors. D'aquí la correlació establerta entre "no mentiràs" i "no enganyaràs als teus electors"
Fa molt temps vaig començar a analitzar, amb la metodologia del Raonament Lògic Creatiu, la situació del PSC i del PSOE, tot i que tinguessin i incrementessin el seu poder de govern en totes les institucions. Alguna d'aquestes anàlisis les vaig lliurar a persones properes als quadres dirigents d'aquests partits. Ja apuntava que tant PSOE com PSC haurien de canviar i fer una renovació de polítiques i enfocaments respecte a l'estructura de l'estat espanyol com a la defensa d'uns nous valors de l'esquerra de finals del segle XX i dels inicis del XXI.
No haig de tenir més raó que ningú, però del que lamentablement me'n adono és que no van canviar en rés. És més, durant un temps semblava que es mantenien o que d'alguna forma milloraven. Però això ha sigut a curt termini. I crec que el PSOE seguirà en caiguda lliure, mentre que el PSC passarà a ser totalment residual a Catalunya.
M'agradaria equivocar-me però és difícil pensar que quan no satisfàs les necessitats dels teus votants o de les persones que et donen suport, i a més la teva actuació no concorda suficientment amb el que has estat predicant, això no tingui conseqüències molt negatives.
"Vuitena directriu: No mentiràs" Equivalència amb "No enganyaràs als teus electors".
El programa del PSC sempre ha esta coherent fins els darrers anys. En aquest últim període, la cúpula dirigent ha anat prenent decisions i resolucions que han enganyat a molts dels que han donat suport electoral a aquest partit.
Encara que les discrepàncies i alternatives per enfocar el futur de Catalunya com a país, venen de més lluny, la meva percepció és que tot pren un altre ritme, molt vertiginós, a partir de la sentència contra l'Estatut del juny del 2010. Molts dels votants del PSC i molts dels seus militants, a partir d'aleshores, esperaven una posició definitiva del PSC en la defensa de l'autogovern de Catalunya, fossin quines fossin les conseqüències a nivell de la seva relació amb el PSOE.
Ja algunes de les primeres manifestacions van fer témer el pitjor. (Zapatero, Chacón etc) Però el que ha representat el posicionament de la Direcció del PSC des d'aleshores, és el que ha portat a una situació incongruent que té el seu reflex en les votacions d'aquests darrers dies dels regidors del PSC en el ajuntaments, respecte al seu posicionament de recolzament de la consulta del 9 de novembre vinent. Tothom podria entendre que hi hagués alguna discrepància puntual, i per tant, alguns vots en sentits contraris o diferents de la majoria dels regidors. El que sembla que ha passat, és que hi ha hagut una veritable dispersió i que s'han donat totes les situacions possibles a l'hora de votar.
Una suposició al respecte és que a nivell local el regidor o càrrec electe està molt més a prop dels electors que no els dirigents de la seu central. Això fa que sigui més difícil posicionar-se en contra del que es pot pressuposar que volen els electors. D'aquí la correlació establerta entre "no mentiràs" i "no enganyaràs als teus electors"
Fa molt temps vaig començar a analitzar, amb la metodologia del Raonament Lògic Creatiu, la situació del PSC i del PSOE, tot i que tinguessin i incrementessin el seu poder de govern en totes les institucions. Alguna d'aquestes anàlisis les vaig lliurar a persones properes als quadres dirigents d'aquests partits. Ja apuntava que tant PSOE com PSC haurien de canviar i fer una renovació de polítiques i enfocaments respecte a l'estructura de l'estat espanyol com a la defensa d'uns nous valors de l'esquerra de finals del segle XX i dels inicis del XXI.
No haig de tenir més raó que ningú, però del que lamentablement me'n adono és que no van canviar en rés. És més, durant un temps semblava que es mantenien o que d'alguna forma milloraven. Però això ha sigut a curt termini. I crec que el PSOE seguirà en caiguda lliure, mentre que el PSC passarà a ser totalment residual a Catalunya.
M'agradaria equivocar-me però és difícil pensar que quan no satisfàs les necessitats dels teus votants o de les persones que et donen suport, i a més la teva actuació no concorda suficientment amb el que has estat predicant, això no tingui conseqüències molt negatives.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)