Deu reflexions sobre política catalana (8)

Vuitè article sobre les equivalències entre els deu manaments de la religió cristiana i la situació dels partits polítics catalans respecte al debat identitari i sobiranista català.

"Vuitena directriu: No mentiràs" Equivalència amb "No enganyaràs als teus electors".

El programa del PSC sempre ha esta coherent fins els darrers anys. En aquest últim període, la cúpula dirigent ha anat prenent decisions i resolucions que han enganyat a molts dels que han donat suport electoral a aquest partit.

Encara que les discrepàncies i alternatives per enfocar el futur de Catalunya com a país, venen de més lluny, la meva percepció és que tot pren un altre ritme, molt vertiginós, a partir de la sentència contra l'Estatut del juny del 2010. Molts dels votants del PSC i molts dels seus militants, a partir d'aleshores, esperaven una posició definitiva del PSC en la defensa de l'autogovern de Catalunya, fossin quines fossin les conseqüències a nivell de la seva relació amb el PSOE.
Ja algunes de les primeres manifestacions van fer témer el pitjor. (Zapatero, Chacón etc) Però el que ha representat el posicionament de la Direcció del PSC des d'aleshores, és el que ha portat a una situació incongruent que té el seu reflex en les votacions d'aquests darrers dies dels regidors del PSC en el ajuntaments, respecte al seu posicionament de recolzament de la consulta del 9 de novembre vinent. Tothom podria entendre que hi hagués alguna discrepància puntual, i per tant, alguns vots en sentits contraris o diferents de la majoria dels regidors. El que sembla que ha passat, és que hi ha hagut una veritable dispersió i que s'han donat totes les situacions possibles a l'hora de votar.
Una suposició al respecte és que a nivell local el regidor o càrrec electe està molt més a prop dels electors que no els dirigents de la seu central. Això fa que sigui més difícil posicionar-se en contra del que es pot pressuposar que volen els electors. D'aquí la correlació establerta entre "no mentiràs" i "no enganyaràs als teus electors"

Fa molt temps vaig començar a analitzar, amb la metodologia del Raonament Lògic Creatiu, la situació del PSC i del PSOE, tot i que tinguessin i incrementessin el seu poder de govern en totes les institucions. Alguna d'aquestes anàlisis les vaig lliurar a persones properes als quadres dirigents d'aquests partits.  Ja apuntava que tant PSOE com PSC haurien de canviar i fer una renovació de polítiques i enfocaments respecte a l'estructura de l'estat espanyol com a la defensa d'uns nous valors de l'esquerra de finals del segle XX i dels inicis del XXI.
No haig de tenir més raó que ningú, però del que lamentablement me'n adono és que no van canviar en rés. És més, durant un temps semblava que es mantenien o que d'alguna forma milloraven. Però això ha sigut a curt termini. I crec que el PSOE seguirà en caiguda lliure, mentre que el PSC passarà a ser totalment residual a Catalunya.

M'agradaria equivocar-me però és difícil pensar que quan no satisfàs les necessitats dels teus votants o de les persones que et donen suport, i a més la teva actuació no concorda suficientment amb el que has estat predicant, això no tingui conseqüències molt negatives.

Deu reflexions sobre política catalana (7)

Setè article sobre les equivalències entre els deu manaments de la religió cristiana i la situació dels partits polítics catalans respecte al debat identitari i sobiranista català.

Setena directriu: No robis. Equivalència amb "No pots prendre-li als seus propietaris legítims -els votants del PSC- la seva obra edificada durant generacions".

La història del PSC és la que és. No la que en un moment determinat els seus dirigents vulguin vendre o explicar. Tal com ha quedat escrit i registrat de forma inqüestionable durant tots aquests anys, el PSC ha defensat davant l'estat espanyol posicions a favor de Catalunya que ara nega.
Proposo un enfocament particular sobre aquesta qüestió.

En primer lloc, els votants del PSC han sigut molts i diferents durant tots aquests anys. Ells, en cada moment, han donat legitimitat als representants electes per dur a termini les polítiques i accions que millor hagin cregut per defensar els programes i principis de l'opció socialista a Catalunya. Per tant, fins a quin punt podem dir que ara els dirigents del PSC, no estan sent coherents amb els seus propietaris legítims?
La resposta que trobo en aquest enfocament és la de la enorme pèrdua de suport electoral que ha patit el PSC. Mai s'havia donat una situació com la que ha patit el partit en els darrers anys, on no només ens hem donat de baixa diferents integrants a nivell particular, sinó que s'han donat de baixa grups locals sencers. Els dirigents actuals argumenten que el partit és un col·lectiu democràtic i que si a l'hora del congrés nacional, ells són els escollits, tenen tota la legitimitat per prendre les decisions que creguin més convenients per la seva estratègia política. Però tornem al punt anterior. Quan aquesta manera de fer, té com a conseqüència una pèrdua molt gran de suport ciutadà, quan les veus històriques i també modernes, es manifesten decebudes, disconformes i fins i tot enganyades, amb el nou rumb fixat, es pot defensar aquesta base democràtica?

En segon lloc, després d'haver aconseguit que el propi PSOE, defensés el dret a l'autodeterminació dels pobles d'Espanya, si més no a nivell de declaració formal, ara resulta que només es pot defensar el dret a opinar sobre el seu futur dels catalans, sempre que tinguin el vist i plau dels partits espanyols, entre ells el PSOE, que des de que va arribar a governar pwer primera vegada, ha negat i nega el que va declarar als inicis de la transició. És evident, que les coses canvien, i molts podem entendre aquest canvi del PSOE, però es pot entendre el canvi del propi PSC?

Finalment, unes paraules més sobre aquesta equivalència amb "No robis" que pot semblar massa exagerada. El que vull emfatitzar és que no tot s'hi val. No es pot menystenir tot l'esforç del primers polítics del PSC, dels milions de votants d'aquest partit, que des de quasi quaranta anys han donat suport i sentit a una força d'esquerres -i també nacional catalana- per que lluités per una Catalunya més digna, més solidària i també més lliure.

Deu reflexions sobre política catalana (6)

Sisè article sobre les equivalències entre els deu manaments de la religió cristiana i la situació del PSC o dels partits polítics catalans respecte al debat identitari o sobiranista català.

Sisena directriu: No cometràs adulteri. Equivalència amb: El PSC és el partit dels socialistes de Catalunya. No pot deixar la C per anar-se’n amb la E d’Espanya. Si ho vol fer, ho ha de fer sotmetent a la decisió de tots els seus membres i simpatitzants, el canvi legal del seu nom.

Probablement aquesta falta és la causant de la penitència que està pagant el PSC . És comprensible que un partit que es refunda en la transició espanyola i que una de les parts fundadores sigui la federació catalana del PSOE, tingui una sèrie de lligams i dependències amb el PSOE a nivell estatal.  També és comprensible que com a partit polític, prioritzi les necessitats bàsiques de tots els individus i la redistribució de rendes entre tots ells. Des d'aquesta perspectiva, és coherent que el PSC hagi rebutjat entrar de ple, en el debat sobiranista català.

Ara bé, la manca de creibilitat que ha patit tots aquests anys, també s'explica per aquesta posició respecte a la defensa inequívoca de la nació catalana.

Però el més greu ha esta l'estratègia adoptada en aquests darrers 4 anys. A part de socialista, el PSC  porta la C de Català i ni es tracta de dir que és d'una prioritat més baixa. Al contrari, és de tanta prioritat com la defensa de l'equitat social. L'error d'aquesta estratègia, ha estat prioritzar la E d'Espanya.

Fa molts anys que el PSC està perdent suport electoral i si segueix així, com ja vaig escriure fa molt temps acabarà sent residual a Catalunya. De fet els seus electors seran les persones grans que se senten militants o simpatitzants del PSOE. Aquesta estratègia es basa en suposar que els fills d'aquests electors, seguiran  els mateixos patrons, i el que està passant és que aquests nous votants s'han fet del Barça, van amb la samarreta quatribarrada, i tot i parlar bàsicament en castellà, acaben votant a ERC o la CUP.

Deu reflexions sobre política catalana (5)

Cinquè article sobre les equivalències entre els deu manaments de la religió cristiana i la situació del PSC o dels partits polítics catalans respecte al debat identitari o sobiranista  català.

Cinquena directriu: No matis. Equivalència amb: No destruiràs el somni de la gent que t’ha recolzat i t’ha donat vida amb dedicació i sacrifici.

Molta gent ha sofert privadeses i càstigs per defensar els principis del PSC. No es pot destruir o matar aquest anhel i contribució de tanta gent. Però no només això., la Direcció actual del PSC i els seus portaveus, s’escuden en la legitimitat que tenen al haver aprovat en el darrer consell nacional  unes línies estratègiques per majoria, entre els que tenien dret a vot. Però això no dona legitimitat per canviar els principis fundacionals del col·lectiu.

Molt s’ha parlat de les dues ànimes del PSC o del caràcter aglutinador amb el que es va formar el partit. No hi vull insistir, només em sembla evident que els temps canvien, que la gent també, Les condicions demogràfiques , socials i econòmiques dels ciutadans de Catalunya en aquesta segona dècada del segle XXI, no són equiparables a les dels finals dels 70.

És també lògic anar adaptant-se  a aquests canvis temporals. Tots els col·lectius ho fan. Per tant, les estratègies i les accions tàctiques poden i han de poder-se adaptar en cada moment.

Però una bona estratègia  ha de servir per assolir la meta o objectiu principal d’un col·lectiu. La meta no canvia amb el temps. Si ho fa, generalment és amb petites modificacions.

D’aquí l’equivalència descrita a l’inici. El PSC  va declarar com un dels principis fundacionals, el dret a l’autodeterminació del poble català. Fins i tot, va haver sintonia amb el PSOE, i en les hemeroteques, es poden trobar declaracions de gent amb edats diferents com Felipe González, o Carme Chacón, defensant el dret d’autodeterminació. Probablement quan ho van fer, van ser declaracions tàctiques. Però les declaracions hi són.

No es pot canviar uns principis fundacionals per meres qüestions tàctiques. Molta gent va patir o arriscar del tot  la seva vida  per avançar en el socialisme d’una Catalunya no subordinada a interessos d’altres nacions. No es pot trair els somnis i anhels dels que ens han precedit, emparant-se en unes decisions d’un consell nacional com ha estat el cas.

Deu reflexions sobre política catalana (4)

 Quart article sobre les equivalències entre els deu manaments de la religió cristiana i la situació del PSC, o dels partits polítics catalans, respecte al debat identitari i sobiranista català.

Quarta directriu: Honraràs als teus pares. Equivalència amb “Tindràs en compte el llegat dels teus pares fundadors”.

La gent que conforma “l’aparell del PSC”, sigui nouvinguda o no, ha de respectar els principis fundacionals del PSC, i el llegat i els sacrificis de tots els seus antecessors, en la defensa de les llibertats i identitat nacional catalanes.

No tot val en el discurs polític. És evident que tots els polítics tenen dret a defensar en qualsevol moment les seves tesis i propostes. Però no es pot traïr la coherència en els principis, ni apartar l’ètica de les seves declaracions i principis.

La setmana passada estava reunit amb un grup de gent en les que quasi tots eren exmilitants o encara membres actius del PSC. En un moment donat, una persona va dir, que semblava que estiguéssim en una reunió d’alcohòlics anònims. Tots recordant el temps que s’havien partit la cara pel PSC, però alhora manifestant una amargor profunda per la deriva del PSC actual, i conant-se ànims els uns als altres. I aleshores vaig recordar les recents declaracions d’un portaveu del PSC, dient que no hi ha crisi. Que en tot cas, hi ha un grup de vells militants, que no accepta el parer de la majoria, i que senzillament es resisteixen a deixar pas als nous líders.

Aquesta sí és una prova de la infracció del quart manament. Tant, els que ja no hi són, com els que encara volen col·laborar, sense aspirar a liderar el partit, i que són la gran majoria, es mereixen un respecte, que incomprensiblement, sembla estar lluny de les ments de la majoria dels actuals dirigents.

Pensava fer una proposta a la poca gent que llegeixi aquestes reflexions, més endavant. Però vista la poca ètica de l’aparell actual, ja l’avanço en aquest comentari.

Proposo que tots els votants socialistes, militants o membres del partit o simplement votants potencials, deixin de votar en les properes eleccions (europees, municipals i generals) al PSC. Serà l’única manera que es produeixi yna veritable regeneració democràtica i ètica, i s’obrirà una possible nova etapa per l’esquerra socialista a Catalunya.

Amb molta tristesa, us proposo que reflexioneu sobre la situació actual, i si valoreu el treball fet per la gent socialista a Catalunya, en els darrers quaranta anys, no voteu al PSC fins que hi hagi hagut una renovació real de persones, tàctiques a curt termini, i abandonament de la supeditació servil als interessos d’un PSOE, que alhora també ha abjurat de les seves declaracions programàtiques de fa quaranta anys, quan defensava el dret a la autodeterminació dels pobles d’Espanya.

Deu reflexions sobre política catalana (3)

Tercer article sobre les equivalències entre els deu manaments de la religió cristiana i la situació PSC o dels partits polítics catalans respecte al debat identitari i sobiranista català.

Tercera directriu. Santificaràs les festes. Equivalència amb No actuaràs en contra de Catalunya en els dies solemnes de presa de decisions.

 

És perfectament entenible que, dins de les estratègies i tàctiques que es produeixen en la confrontació política entre partits, uns busquin les contradiccions o punts febles en les argumentacions dels altres. Per això, quan el PSC demana al partit del govern que s'enfoqui en les necessitats de les persones o en el que és important per elles, (per cert, quan la situació govern - oposició era a la inversa, també l'oposició demanava el mateix) és del tot lícit i comprensible. Fins i tot, podríem dir que també exigible.

 

Però en aquesta reflexió ens referim a que això no té explicació, atenent a la història, trajectòria, declaracions programàtiques i compromisos electorals, quan en dates carregades de simbolisme, (com són les sessions del Parlament on s'han debatut i posat a votació, els anhels i desitjos de ls ciutadans de Catalunya -en la seva gran majoria- partidaris de poder exercir el seu dret a decidir), quin estatus volen pel seu país, el PSC, s'hagi posicionat  en contra d'aquest desig escrupulosament democràtic, apel·lant a que és necessari acordar-ho amb el govern de l'Estat Espanyol.

 

Tots els que hem estat en el PSC o ens hem sentit propers als principis progressistes que aquest partit sempre ha defensat, i que alhora hem cregut que Catalunya és més que una regió o comunitat autònoma d'Espanya, no entenem la posició actual oficial del PSC. No l'entenem  si creiem que el PSC vol defensar el socialisme a Catalunya. Ara bé, si que s'enten, si considerem que la Direcció del PSC i la seva política oficial està orientada a la defensa del socialisme "nominal" en tot l'Estat espanyol.  Però en aquest cas el que hauria de fer el PSC, és trure la lletra C de les seves sigles i anunciar sense cap tipus de recança, que el que és i representa, és el PSOE, en el nostre país.

En tot cas, el que és evident, és que s'ha infringit la tercera directriu de forma flagrant en els darrers mesos, i no només una sola vegada. Això té conseqüències. Les més visibles, les manifestacions dels sectors crítics existents en el PSC, resaltant l'incompliment de la Direcció dels compromisos  adquirits amb els electors.

El que serà interessant analitzar és la resposta dels ciutadans a aquest canvi de rumb de la Direcció del PSC. Si aconsegueix mantenir uns quinze diputats a més, això probablement voldrà dir, que la part de l'electorat no identificat amb Catalunya com a nació o país amb identitat pròpia, és encara important i l'aposta del PSOE i del PSC oficial pot tenir a molt llarg termini èxit electoral. Probablement, tot el que sigui estar per sota, vindrà a indicar una caiguda sostinguda i potser a la llarga beneficiosa pel socialisme a Catalunya.

Deu reflexions sobre política catalana (2)

Segon article sobre les equivalències entre els deu manaments de la religió cristiana i la situació dels partits polítics catalans respecte al debat identitari i sobiranista català.

Segona directriu. No juris en fals en nom meu. Equivalència amb No pots fer les coses del teu interès apel·lant a l’interès de Catalunya.

Veiem l’incompliment flagrant de la Direcció actual del PSC-PSOE respecte a aquesta directriu. Els seus portaveus no deixen de repetir que no poden recolzar el desig majoritari del poble català, expressat democràticament, per que no seria bo per al mateix poble. Constantment alerten que la consulta produiria divisió, que no és el que importa als ciutadans i que és una deriva o dèria del govern actual. Fins aquí, diuen el mateix, amb paraules més o menys diferents, que els partits no catalanistes com el PP o CpC. Però per justificar la seva posició defensen una consulta pactada i acordada amb el govern espanyol. Com que tots els partits espanyols, els únics que poden formar govern a l’estat, declaren solemnement que mai s’avindran a pactar o acordar rés relatiu a una consulta d’aquest tipus, -fins i tot es neguen a parlar-ne- el tipus de consulta que proposa el PSC-PSOE és inviable i alhora li serveix de justificació per rebutjar la posició de la majoria de la ciutadania de Catalunya.

Tot això porta a que el PSC oficial s’atorga la defensa de l’interès de Catalunya, donant per fet, que ells estan en possessió de la veritat, quan el que en realitat estan fent és impedir el pronunciament democràtic dels ciutadans. Amb aquesta posició defensen els interessos propis en l’acció política a nivell estatal, d’acord amb els seus lligams amb el PSOE.

La perplexitat es fa més gran a mida que el PSC-PSOE s’ha de pronunciar en alguna votació institucional. Ahir mateix, en una votació al Congrés dels Diputats, el PSC-PSOE s’absté en una moció igual en la que fa un any va votar a favor que es produís una consulta pactada i legal. La raó, que a més titllen de coherent és que el govern català no ha fet res de nou respecte a aquest tema.

El PSC no és l’únic que prioritza els seus interessos particulars. Lamentablement totes les Direccions dels partits o coalicions argumenten les seves decisions polítiques en funció de la seva defensa dels interessos dels ciutadans de Catalunya. El que passa, a diferència del PSC-PSOE, és que respecte a la qüestió de la sobirania o identitat nacional catalana, els pronunciaments o discursos han sigut constants en una mateixa línia argumentativa. En el cas del PSC-PSOE, les declaracions actuals entren en contradicció amb els seus estatuts fundacionals, amb les ponències congressuals anteriors i amb declaracions individuals de representants institucionals fetes respecte a aquesta qüestió.

I què dir d’altres partits o coalicions? Clama al cel la posició del PP i CpC. Evidentment no són partits catalanistes Són partits espanyolistes que es presenten a les eleccions del Parlament Català, però tenint molt clar, que Catalunya és una regió espanyola o una comunitat autònoma. No se’ls hi pot negar coherència en aquest aspecte. El que sí fan és incomplir la segona directriu d’una altra manera. Atorgar-se el saber del que convé als ciutadans de Catalunya, quan la seva representació és minoritària és sorprenent per no dir una altra cosa. És un altre exemple d’utilitzar en fals el nom de Catalunya, per defensar les seves posicions o interessos particulars. aquests poden ser legítims, però la utilització de Catalunya que fan és també d’una incoherència flagrant.

En un altre ordre, també tenim els altres partits catalanistes. En el cas de CiU i ERC, un està en el govern i l’altre des de l’oposició li dona suport parlamentari. No hi ha incompliment respecte al que han manifestat fins ara. Se’ls hi pot dir que utilitzen el nom de Catalunya dient que defensen els seus interessos i comprovar que les polítiques i accions que estableixen poden ser contraproduents pel benestar dels ciutadans. Tanmateix, això pot ser valorat i sancionat pels electors cada vegada que hi ha eleccions.

En el cas d’ICV, el posicionament respecte al dret a decidir, ha estat constant, igual que en els casos de CiU i ERC. En el cas de l’acció política és on també es poden donar algunes contradiccions. Però com en tots els casos, aquestes accions i posicionaments estan sotmesos a l’acceptació democràtica per part de la ciutadania catalana, en els processos electorals.

En resum, li toca a la societat catalana, avaluar el que diuen i fan els nostres representants polítics i també és responsabilitat de tots nosaltres dedicar uns moments a valorar fins a quin punt, els partits i coalicions utilitzen el nom de Catalunya (ja hem dit, que el nom conceptualment vol dir la societat catalana)  per demanar-nos el suport, i alhora ser coherents i actuar prioritzant els interessos globals, o bé després el que fan és prioritzar els seus interessos que, encara que legítims, són particulars.