Deu reflexions sobre política catalana (1)

El passat 15 de gener, vaig publicar un petit article sobre les equivalències dels 10 Manaments del Cristianisme, amb les directrius que haurien d'observar els partits o coalicions polítiques, que es consideren catalans, respecte a Catalunya. Animat per alguns amics i amigues, ampliaré cada una de les equivalències, fent un article mensual, dels que aquest és el primer.

Primera directriu: Prioritzaràs l'interès de Catalunya per sobre d'altres interessos. (Equivalència amb Estimaràs Déu per sobre de totes les coses)

Què vol dir Catalunya en aquest context? No vol dir un territori situat a la península ibèrica, ni tampoc una nació amb una història i un projecte de futur. Vol dir el col·lectiu de gent que viu i que vol viure millor en aquest territori, preservant els seus senyals d'identitat.

Per tant, els polítics que volen treballar per aquesta Catalunya -i es presenten a les eleccions al Parlament- han de prioritzar els interessos d'aquesta gent per sobre dels interessos d'altres col·lectius. I quan diem que s'han de prioritzar, volem dir precisament això: Fer-los prioritaris. En cap cas, vol dir anar en contra d'altres interessos. El que pot passar, i generalment passa, és que hi hagi un conflicte entre els interessos d'uns i altres. Quan aquest sigui el cas, més val que totes les parts trobin un objectiu comú. Si no és així, el conflicte es cronificarà i es farà irresoluble. (De fet, per la majoria, el conflicte de Catalunya vs Espanya és crònic i porta més de 300 anys sense resoldre) Quan les parts en conflicte tenen un objectiu comú, poden debatre, poden parlar de les diferents percepcions que tenen i finalment trobar una manera d'arribar a l'objectiu comú. En cas contrari, la seva relació no té futur.

Tot tipus de projecte té una meta o objectiu final, tant és que sigui individual o col·lectiu. El projecte comú de Catalunya és organitzar-se autònomament per construir les estructures socials i crear les condicions cíviques que permetin a la gran majoria viure cada vegada millor. Sembla clar que aquest tipus de meta o projecte pot ser comú a quasi totes les comunitats històriques actuals. I també sembla evident que aquestes estructures i condicions estan relacionades fortament amb la cultura i trets diferencials de cada comunitat.

En aquesta primera directriu, hem de respectar cada una d'aquestes cultures i intentar tot tipus de col·laboracions amb totes elles perquè tothom pugui viure millor. No tindria sentit pensar que els catalans podríem viure millor i que la resta del món seguis patint conflictes o dificultats, i que això no ens afectés, com si estiguéssim aïllats i sense cap relació amb les altres comunitats. El que no hem de fer és supeditar els nostres interessos als dels altres, per més imponents que ens puguin semblar. Evidentment, Catalunya té més lligams culturals amb Espanya que amb Dinamarca (per exemple). No debades, hi ha una història comuna i una interrelació familiar molt forta degut a grans transvasaments generacionals i descendència comuna entre ambdues poblacions. Tot i així, els polítics catalans en particular, i els catalans en general, si volen ser coherents i assolir la seva meta, han de partir d'un principi: Prioritzar els seus interessos i establir relacions estatals (federalisme, confederalisme, associacions especials) amb qui considerin, sempre que ho facin des de la llibertat com a poble. No podem parlar d'associar-nos amb un altre país si no som lliures.

Quan veiem les posicions dels diversos col·lectius o partits polítics respecte a aquesta primera directriu, ens trobem, com és esperable, amb tot un ventall d'opcions.

Hi ha partits que la incompleixen totalment. Tenen un suport popular estable, i són legítims democràticament. (PP, PSOE, CpC) Neguen que Catalunya sigui un col·lectiu amb identitat nacional pròpia. Per a ells, la identitat és Espanya i, per tant, els interessos de Catalunya són els d'Espanya, o en tot cas, han d'estar supeditats als d'aquesta. És una opció legítima però contradictòria amb les dades i documents oficials guardats i preservats al llarg dels segles.
Altres partits (PSC, ICV, CiU) han defensat la identitat pròpia de Catalunya, i fins fa poc, han intentat assolir una estructura "federalitzant" amb Espanya. Opció també legítima, els ha anat fent modificar la seva posició, al adonar-se que aquest intent tenia una base poc sòlida: la veritable federació només pot tenir èxit, quan es fà a partir d'urna independència real de totes les parts. Així, CiU, sobretot CDC, ha anat virant cap a posicions independentistes. El PSC, degut a la seva associació amb el PSOE, ha virat en sentit contrari, cap un "unionisme federalista". ICV intenta mantenir-se defensant el dret a decidir i aplaçant la seva posició respecte a una Catalunya independent. Finalment, ERC i CUP s'han mantingut en la seva posició de sempre, explicitant la seva defensa de la independència de Catalunya. Aquesta posició, tant legítima com les altres, és la que està recollint més suport electoral actualment, per part de la població catalana que sí té interioritzat aquest sentiment identitari.

Tanmateix, pel que fa a la primera directriu, serà la ciutadania en el seu conjunt, la que avaluarà i passarà comptes a tots els col·lectius polítics que diuen voler-la representar i vetllar pels seus anhels i desitjos. En funció dels seus comportaments, tindran els seus premis o hauran de pagar el preu per no haver actuat prioritzant l'interès del poble, tal com expressa aquest primer manament.

Els 10 manaments pel PSC

Deu raons per que els propis votants del PSC deixin de votar-lo a partir d’ara.

El cristianisme, té el decàleg que li dona les directrius de comportament ètic i religiós. Qui ho incompleix està en falsi ha de restituir la seva honestedat. Fent un paral·lelisme entre el decàleg cristià  i el comportament d’una elit directiva del PSC en un moment crucial per Catalunya, es fan les analogies pertinents per que els ciutadans que en un moment o altre hagin donat suport al PSC, considerin si cal donar-li un avís perquè recondueixi el seu comportament ètic cap al país i la seva gent.

Primer manament: Estimaràs Déu sobre totes les coses. Equivalència: Prioritzaràs l’interès de Catalunya per sobre dels altres interessos.

Sembla clar que el PSC està prioritzant l’interès de la seva unió amb el PSOE, posant els interessos d’aquest respecte a l’estat espanyol per sobre dels interessos del propi PSC respecte a Catalunya.

Segon manament: No juris en fals en nom meu. Equivalència; No pots fer les coses del teu interès, apel·lant a l’interès de Catalunya.

No pot dir-se que es deixa de recolzar el desig democràtic del poble català, precisament perquè no seria bo pel mateix poble.

Tercer manament: Santificaràs les festes. Equivalència: No actuaràs en contra de Catalunya en els dies solemnes de presa de decisions.

Encara que en dies de treball o campanyes es pugui dissentir del desig majoritari de la població, el PSC no pot en dates rellevants quedar al marge del desig democràtic i majoritari de la població catalana.

Quart manament: Honraràs als teus pares. Equivalència: Tindrà en compte el llegat dels teus pares fundadors.

La gent que conforma “l’aparell del partit” sigui nouvinguda o no, ha de respectar els principis fundacionals del PSC i el llegat i els sacrifici de tots els seus antecessors en la defensa de les llibertats i identitat nacional catalanes.

Cinquè manament: No matis. Equivalència: No destruiràs el somni de la gent que t’ha recolzat i t’ha donat vida amb dedicació i sacrifici.

Molta gent ha sofert privadeses i càstigs per defensar els principis del PSC. No es pot destruir o matar aquest anhel i contribució de tanta gent.

Sisè manament: No cometràs adulteri. Equivalència: El PSC és el partit dels socialistes de Catalunya

 No pot deixar la C per anar-se’n amb la E d’Espanya. Si ho vol fer, ho ha de fer sotmetent a la decisió de tots els seus membres i simpatitzants, el canvi legal del seu nom.

Setè manament: No robis. Equivalència. No pots prendre-li als seus propietaris legítims -els votants del PSC- la seva obra edificada durant generacions.

La història del PSC és la que és i tal com queda escrit i registrat de forma inqüestionable, el PSC ha defensat davant l’estat espanyol, posicions a favor de Catalunya que ara el PSC nega.

Vuitè manament: No mentiràs. Equivalència: No enganyaràs als teus electors.

El programa del PSC sempre ha estat coherent fins aquests temps. En els darrers anys, basant-se en reunions de la cúpula dirigent, s’han pres resolucions que enganyen  als que han donat suport electoral al PSC. 

Novè manament: No desitjarà la parella d’un altre. Equivalència: No desitjar estar en el poder del PSOE, traint les obligacions pròpies.

La cúpula del PSC no ha de desitjar tenir poder o representació en el PSOE, traint als seus electors o conciutadans.

Desè manament: No cobdiciaràs els bens aliens. Equivalència: No voler tenir poder que no pertoca.

El PSC no ha de voler defensar valors que poden ser llaminers però que no són seus.

Per tot això, caldria que els electors catalans que han donat suport al PSC, pels seus programes, principis i trajectòria històrica, els propis militants i simpatitzants, que tants esforços han dedicat durant molts anys a fer del PSC un partit defensor de les llibertats i la solidaritat del poble català, facin tot el possible per restituir la dignitat i credibilitat del socialisme català. La manera més fàcil i efectiva és fer campanya per no votar el PSC mentre mantingui aquest rumb.