Tercer article sobre les equivalències entre els deu manaments de la religió cristiana
i la situació PSC o dels partits polítics catalans respecte al debat identitari i
sobiranista català.
Tercera directriu. Santificaràs les festes.
Equivalència amb No actuaràs en contra de Catalunya en els dies solemnes de presa de decisions.
És perfectament entenible que, dins de les estratègies i tàctiques que es produeixen en la confrontació política entre partits, uns busquin les contradiccions o punts febles en les argumentacions dels altres. Per això, quan el PSC demana al partit del govern que s'enfoqui en les necessitats de les persones o en el que és important per elles, (per cert, quan la situació govern - oposició era a la inversa, també l'oposició demanava el mateix) és del tot lícit i comprensible. Fins i tot, podríem dir que també exigible.
Però en aquesta reflexió ens referim a que això no té explicació, atenent a la història, trajectòria, declaracions programàtiques i compromisos electorals, quan en dates carregades de simbolisme, (com són les sessions del Parlament on s'han debatut i posat a votació, els anhels i desitjos de ls ciutadans de Catalunya -en la seva gran majoria- partidaris de poder exercir el seu dret a decidir), quin estatus volen pel seu país, el PSC, s'hagi posicionat en contra d'aquest desig escrupulosament democràtic, apel·lant a que és necessari acordar-ho amb el govern de l'Estat Espanyol.
Tots els que hem estat en el PSC o ens hem sentit propers als principis progressistes que aquest partit sempre ha defensat, i que alhora hem cregut que Catalunya és més que una regió o comunitat autònoma d'Espanya, no entenem la posició actual oficial del PSC. No l'entenem si creiem que el PSC vol defensar el socialisme a Catalunya. Ara bé, si que s'enten, si considerem que la Direcció del PSC i la seva política oficial està orientada a la defensa del socialisme "nominal" en tot l'Estat espanyol. Però en aquest cas el que hauria de fer el PSC, és trure la lletra C de les seves sigles i anunciar sense cap tipus de recança, que el que és i representa, és el PSOE, en el nostre país.
En tot cas, el que és evident, és que s'ha infringit la tercera directriu de forma flagrant en els darrers mesos, i no només una sola vegada. Això té conseqüències. Les més visibles, les manifestacions dels sectors crítics existents en el PSC, resaltant l'incompliment de la Direcció dels compromisos adquirits amb els electors.
El que serà interessant analitzar és la resposta dels ciutadans a aquest canvi de rumb de la Direcció del PSC. Si aconsegueix mantenir uns quinze diputats a més, això probablement voldrà dir, que la part de l'electorat no identificat amb Catalunya com a nació o país amb identitat pròpia, és encara important i l'aposta del PSOE i del PSC oficial pot tenir a molt llarg termini èxit electoral. Probablement, tot el que sigui estar per sota, vindrà a indicar una caiguda sostinguda i potser a la llarga beneficiosa pel socialisme a Catalunya.
